Gisela Serra

El meu nom és Gisela Serra. Tinc 23 anys. Actualment m’estic formant en el màster en direcció de cine a ECIB. He fet la formació professional de l’actor a la Nancy Tuñon i la carrera de psicologia a la UAB. En resum, una combinació explosiva entre sensibilitat, impulsivitat i passió. Quan gaudeixo d’una obra d’art, del tipus que sigui, sento un huracà de vida dins meu. Una sensació indescriptible, com la primera vegada que escoltes aquesta cançó especial, aquella pel·lícula que mai no et cansaràs de veure. Em bolco a la història, formant part d’aquesta realitat paral·lela.

El mateix em passa amb la música, té alguna cosa magnètica que fa que ens hi submergim, que mirem cap a dins i donem corda a aquesta meravellosa utopia, denominada, imaginari. Cada història, cada personatge ens porta a un indret diferent, a un sentiment. Emocionar-se. Aquesta sensació de pell de gallina és la que em ve al cap quan hi penso.

El cinema i la música sempre han estat dues de les meves passions. Des de petita he crescut en un ambient cinematogràfic. Les pel·lícules eren part d’una tradició familiar a casa, cada dissabte a la nit tocava descobrir una nova història tots plegats. Sempre he pensat que no he nascut a l’època que em tocava. Veig el món de la mateixa manera els meus pares, els meus avis. Retro diran alguns. Amb això em refereixo que entenc el món amb una sensibilitat xapada a l’antiga. Embolicada en vinils, analògiques, radiocassets, blanc i negre. La subtilesa del que és imperfecte. Just això. M’identifico amb el cinema d’autor. És la manera més precisa d’explicar una realitat, d’empatitzar amb els personatges.

M’agrada observar la gent diàriament. La màgia de les mirades, del silenci. Quan vaig pels carrers de Barcelona, ​​al bus, a la terrassa de casa meva,… el meu cap no deixa de crear escenes. Imagino com totes aquestes imatges que passen pel meu cap es veurien reflectides a través de la càmera, i busco al meu cap, fins a trobar, la cançó que aniria com anell al dit. Entro en una mena de bombolla, de la qual no vull sortir. Molts no ho entenen. Però aquest és el meu lloc. Aquest lloc irreal on em quedo creant fins a la matinada.

Tot i que una part de mi es troba per la part més tècnica del cinema, ara em col·loco davant de les càmeres. Ara sóc jo la que està narrant la història. Són els meus llavis i la meva cara els que guien l’espectador. Actuar seria com tenir una doble vida per uns dies, setmanes, mesos. Capbussar-se en un somni, veure des dels teus ulls la realitat d’aquell personatge. Sentir aquesta fusió. Dualitat. Poder encarnar les capes d‟un personatge és una sensació màgica. Descobrir-les a poc a poc i, com si fos un puzzle, un dia t’aixeques i has creat una trama plena de matisos, colors i emocions. Em sento privilegiada en poder ser participi dels dos mons, davant i darrere de les càmeres. Això em permet entendre, empatitzar i jugar molt més, com quan era una nena.