No estàs sola

Avui és l’aniversari de l’Elena. En Pau, la seva parella, li ha preparat una sorpresa: un joc de pistes amb el cotxe. L’Elena condueix poc i li costa entendre el cotxe d’en Pau. Durant el trajecte, l’entorn i en Pau la fan sentir malament i la Presència els comença a perseguir sense que se n’adonin. A casa d’ell els conflictes entre la parella empitjoren. L’esgarrifadora Presència se’ls hi apropa encara més. Sopant, l’Elena intenta obrir-se, però la governa un batibull d’emocions i pateix un atac d’ansietat. En Pau perd la paciència. La parella discuteix i la Presència mata acarnissadament a en Pau. L’Elena, que finalment n’és conscient, fuig espantada a un petit bosc on s’hi encara.

Aquesta ficció neix amb la necessitat de presentar al món com visc jo el fet de ser una persona altament sensible, amb tendència nerviosa i ansiosa. Com lluito per a millorar la meva gestió emocional mentre el meu inconscient em motiva a actuar de forma destructiva. Doncs sentir que no encaixo, que estic sola, la frustració, la ràbia, la por, m’ha  dificultat relacionar-me i entendre’m.

També vull trencar amb el punt de vista masclista social, en pel·lícules present moltes vegades, on la dona ‘simplement’ és boja i només s’ha de calmar, quan aquests problemes els pot patir tota persona, en qualsevol etapa de la vida, i no passa res amb necessitar ajuda, no ens fa dèbils, al contrari. Així com allunyar-nos del que ens han ensenyat: callar, aguantar, enterrar el que sentim i encaixar en la societat.

M’agradaria projectar-lo en xerrades sobre l’ansietat, les relacions o les persones  altament sensibles, incitant al debat. Potser fer entendre a qui no ho pateix l’altra cara de la moneda i a qui ho pateix fer-li saber que no està sol.