Presentació de projectes al pitch d’#AccióViver

juny 16, 2022 11:49 am

Published by Leave your thoughts

ACCIÓVIVER és un programa becat i fet a mida per a cada cineasta. Durant les darreres edicions han participat 23 cineastes i la meitat dels projectes presentats són avui dia una realitat. Un percentatge d’èxit que ens anima a seguir lluitant per donar espai a totes les dones en totes les seves diversitats possibles. Cal, però, seguir incorporant més mirades diverses que ens incloguin a totes per tal de fer del nostre cinema un cinema més equitatiu, més divers i més just. Només així podrem assolir la qualitat que la nostra industria es mereix. 

Avui, hem pogut conèixer els projectes de la darrera edició en un pitch. Uns projectes que responen a una cerca de diversitat, que aborden diferents aproximacions temàtiques i formals a la producció audiovisual i, sobretot, mirades feministes que busquen transformar els imaginaris hegemònics.

“Dos Abrazos”, de Valentina Lambach

Fa dos anys que la Camila viu a Barcelona. Ha aconseguit una feina com a monitora de nens durant l’asfixiant estiu en què rep la visita de la seva mare, la Lola, des de l’Uruguai. La mare viatja per ajudar-la amb la mudança i es troba amb la ciutat on va viure amb els seus pares durant anys, com a exiliats de la dictadura uruguaiana. La Lola, enganxosa com la calor, està convençuda que hi ha anat per endur-se la Camila de tornada. Però la distància ha deixat empremtes; el seu vincle ha canviat. La distància és la que travessa la Camila la primera vegada que sent la Lola parlar en català amb tothom al voltant menys amb ella. La que sent la Lola quan no aconsegueix entendre per què la seva filla pretén viure al país que abans va decidir deixar. Tan lluny del seu. D’ella. Després de la primera nit i de sentir el secret de la seva filla, que vol quedar-s’hi, la Lola es desperta amb febre. Forçades a viure un breu confinament, comencen a apropar-se. El temps s’atura i, alhora, se sent la seva urgència. La Lola, víctima de la febre, la calor i els records, confon la Camila amb la seva mare, i poc a poc reconnecta amb el seu passat bloquejat. La Camila, tot i que fascinada i preocupada pel desconegut estat de la seva mare, torna a la feina per uns dies. D’amagat, la Lola s’escapoleix del confinament a la recerca de l’Elena, la seva antiga amiga de l’exili. La Camila, que se sent enganyada i exclosa, es pregunta: qui és aquesta dona que és ma mare? Finalment, sense més veritats silenciades, aconsegueixen empatitzar i reflectir-se en les seves contradiccions. Per fi una brisa enmig d’una tarda d’aquest estiu obre l’escenari de l’última abraçada, la de l’acomiadament.

“Les culpables”, de Marta Durán

És 2020. El món sencer està tancat en un confinament total i la Marta penja un anunci a les xarxes socials. Busca històries de dones que hagin avortat durant l’adolescència. Al cap d’uns dies, obre l’ordinador per veure si ha obtingut alguna resposta i es queda parada al veure que ha rebut més de quaranta testimonis anònims de dones que van avortar quan eren adolescents, entre el 1983 i l’actualitat. Sis anys després del seu propi avortament, la Marta es disposa a obrir la ferida per sanar-la d’una vegada per totes. Llegint totes aquestes històries és la primera vegada que sent que algú l’entén, que algú ha passat pel mateix que ella ha silenciat durant tot aquest temps. Decideix fer d’aquest camí una pel·lícula, amb la dificultat afegida que totes aquestes històries no tenen rostre ni tampoc veu. D’aquesta manera comença un procés creatiu amb tres noies adolescents, que també han avortat recentment, amb la intenció de portar totes aquestes històries a la pantalla. Tots aquests testimonis son històries úniques, però alhora compartides per totes elles. Volen fer un retrat coral, però també íntim. Les tres noies llegeixen els testimonis amb la Marta, hi reflexionen i troben paral·lelismes amb les seves pròpies històries. Parlen del seu context, les seves diferències i sobre com representar-les. Les posen en escena i les relacionen entre sí. El seu procés artístic, complex, real i mutant, posa imatges, veus i noms a un succés tan comú com tabú.

“True Love”, de Celia Galán

Una dona que busca l’home dels seus somnis descobreix que s’ha enamorat d’un androide dissenyat a la seva mida per una gran corporació. Allò que comença com la parella perfecta es converteix en una relació tòxica on ella haurà de decidir si viure enamorada d’una mentida o lliure en soledat. Aquesta és la premissa de True love, un drama àcid i surrealista, a l’estil de Black Mirror, que busca reflexionar sobre les relacions, la idea de l’amor romàntic i l’impacte del big data a la nostra existència.

“La vida después”, de Carolina Plata

A Granadilla, un poble extremeny abandonat després de la inundació per la construcció d’un embassament, hi arriba un grup d’historiadors que busca una fossa a la vora pantà. A l’altra banda de la península, en un dels silenciosos cims de la Sierra del Toro, una quadrilla d’arqueòlegs obre i examina la terra rastrejant una fossa de soldats caiguts en combat. Al sud, entre el so del trànsit que envolta el cementiri de la ciutat de Sevilla, un equip d’antropòlegs analitza els ossos de milers de cossos encara sense identificar. L’arribada dels treballadors a aquests indrets atrau persones de l’entorn, que s’hi apropen per transmetre allò que recorden, pregunten allò que desconeixen i ajuden a buscar-los. Mentre continua la recerca, la gent allà reunida parla de política, d’intimitats, de ciència, de mort, d’amor, d’amistat, i en aquests instants, en aquests espais de memòria, la vida es converteix en el centre de la narració. Cada dia es pica la terra en un camí descendent que va separant els dos plans, el de d’alt i el de baix. La superfície es converteix en el lloc habitable per on els personatges es mouen, i la part de baix és allò inhabitable, el punt en el qual tot s’atura. Els arqueòlegs i antropòlegs treballen en el límit dels dos, on la vida i la mort es junten. En aquesta intervenció de les capes de la terra, les certeses i les emocions de les persones allà presents, de les vives, va canviant a mesura que també es transforma el paisatge. 

“Balbina”, de Aida Rebordinos

La Balbina (70) és una dona de províncies atrapada en un matrimoni carregat de violència subtil. El seu marit, l’Honorio (72), un home arrogant i masclista, sempre la ha menyspreat. La seva filla gran, la Sofía (39), va retirar-li la paraula tres anys enrere i va marxar a viure a Londres amb el seu fill, el Teo (7). Quan el Teo li demana ajuda perquè la seva mare s’ha posat malalta, la Balbina es presenta a Londres, però el retrobament no és com ella s’esperava. Completament sola en una ciutat que la supera i sense parlar l’idioma, acaba en un hostel juvenil. Aprofitant les sortides de casa de la Sofía i la ingenuïtat de la mainadera, la Balbina aconsegueix veure el Teo. Ajudada per una sèrie de personatges als quals no hauria conegut en unes altres circumstàncies i que no tenen res a veure amb ella, començarà a sentir-se valorada i lliure. En la distància, l’Honorio continua intentant exercir el seu jou sobre la Balbina, però poc a poc ella comença a plantar-li cara. La Sofía empitjora i es veu obligada a acceptar l’ajuda de la seva mare: per fi aclareixen tot allò que les distancia; la relació continua sent tensa, però la Sofía ha adquirit un nou respecte envers la seva mare. Quan la Sofía es recupera, la Balbina torna a Lleó, demana el divorci a l’Honorio i comença una nova vida pensant en el seu propi benestar per primera vegada. A més, ha recuperat la preciosa relació que tenia amb el seu net i ha creat un nou vincle indestructible amb ell. A l’agost el Teo torna a Lleó per passar l’estiu amb la seva àvia. La Balbina conclou així un viatge iniciàtic i una profunda transformació que la ha alliberat de la relació abusiva dels seus familiars i li permet, per fi, ser feliç. 

“Corredora”, de Laura García

La Cristina (22) és una corredora d’elit que es troba preparant el seu proper objectiu: aconseguir la marca per classificar-se al Campionat Europeu d’atlestisme. Becada per la Federació Espanyola, viu, estudia i entrena en un centre d’alt rendiment, on la competició s’ha convertit en el centre de la seva vida. Sense adonar-se’n, s’ha anat allunyat dels estudis, els companys i la realitat; gairebé no dorm, no menja i corre dotze hores diàries. La seva energia s’ha anat desbordant cada cop més fins a convertir-se en una psicosi angoixosa de la qual no pot escapar. Finalment, un cop ingressada i diagnosticada amb un trastorn bipolar, la Cris haurà d’allunyar-se de la competició i passar una temporada amb el seu pare, el Sergi (55), al poble on es va criar. Durant el procés de recuperació, la Cris anirà assumint i entenent la seva nova condició, aprenentatge en el qual serà fonamental l’ajuda del seu pare, amb qui haurà de reprendre la relació després d’anys d’absència. Però tot just quan tot semblava superat, el fantasma de la malaltia tornarà a planejar sobre ella amb més força que mai. És llavors quan la Cris haurà de decidir si vol reprendre la seva carrera professional o redefinir els seus objectius vitals, canviar allò que fins ara havia donat sentit a la seva vida: competir.

“Patarinos”, de Zeltia Outeiriño

La Zeltia passa dels quaranta anys i res surt com s’esperava: el seu xicot l’ha deixada, no arriba a final de mes, no sent desig, envelleix sense fills… Viu temporalment a Barcelona, des de fa 20 anys, i a Galícia la salut de la seva mare, la Socorro, empitjora i demana cures. La Socorro és una dona molt conservadora a qui la Zeltia mai no ha volgut semblar-se i de qui va necessitar allunyar-se. I ara no sap com deixar de fugir. Per reconciliar-se, busca un relat en la biografia personal i familiar, i segueix el rastre lluminós del seu tiet, l’Antonio Outeiriño, un artesà tèxtil gai que va viure intensament als anys 80 i amb qui ella s’identifica pel seu entusiasme creatiu, el seu idealisme i el seu sentit profund de família. Mentre la Zeltia busca l’Antonio, a qui realment es troba és a la seva mare, la Socorro, amb qui compartirà amor i diversió un últim estiu. És llavors quan la invisibilitzada malaltia de la Socorro, que estava diagnosticada com a fibromiàlgia, canvia de nom i passa a ser un càncer. Després de dos mesos intensius d’hospital i en plena pandèmia, la Socorro mor. La Zeltia, que sempre pensava que la Socorro exagerava els seus problemes de salut, ara sent la culpa i la derrota per no haver-la cuidat millor. Tot i l’absència i el dolor, la Zeltia acaba adonant-se de l’oportunitat de reconciliació que ha significat per a les dues fer la pel·lícula.

Tags: , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Comparteix