Les claus per un audiovisual lliure de violències

El primer conversatori dels Dies d’Indústria – Acció Dones Visuals 2022 ha girat entorn les violències en l’audiovisual, fent un recorregut per tots els espais, des dels rodatges fins a la formació, i els protocols i eines que existeixen per intentar garantir uns espais de treball segurs. 

En aquest conversatori, moderat per Carme Puche Moré, cineasta i vicepresidenta de Dones Visuals, han participat Sonia Herrera, investigadora especialitzada en l’erradicació de les violències masclistes, Lola Clavo, cineasta i l’única coordinadora d’intimitat que actualment està treballant a Barcelona, i Yolanda Sey, actriu i cantant, fundadora del col·lectiu d’actors, actrius i creadores de la diàspora africana Tinta Negra.

“La no-violència no té sentit sense un compromís amb la igualtat. Com podríem començar a formular un imaginari igualitari que esdevingués part de la nostra pràctica de la no-violència, una pràctica de la resistència amatent i alhora plena d’esperança?” Amb aquesta cita de Judith Butler, s’ha iniciat el conversatori, reflexionant sobre com ens relacionem amb els espais de treball, com cadascuna de nosaltres creem espais lliures de violències i quines eines tenim quan aquests espais no són espais segurs.

Quan es parla de violència, es parla de totes les formes que existeixen de violència. “Les discriminacions existeixen en el moment que et sents especial per ocupar un espai, el qual has hagut de lluitar.” Yolanda Sey, actriu, reconeix que sovint se sent en espais no segurs, i ha explicat la seva perspectiva sobre la violència laboral i l’ús del poder. Una de les formes en què converteix aquests espais en espais segurs és quan, la persona que té poder, l’assumeix i el reconeix, i no s’amaga en dubtar i equivocar-se obertament.

Un altre dels recursos per acabar amb la violència dins del sector audiovisual és el paper de persones com la Lola Clavo. La seva feina és la de coordinadora d’intimitat, i ella mateixa l’ha definit com “La responsabilitat de què no hi hagin ferides tan físiques com psicològiques“. Només existeixen 5 persones que s’encarreguin d’aquesta tasca a Espanya, i ella és l’única que actualment treballa a Barcelona. Les produccions de plataformes com Netflix o HBO són les que primer han incorporat aquesta figura que també té com a objectiu “millorar les escenes fent-les més realistes, eliminant clixés i ajudar als directors a aportar contingut a les escenes“.

Aquesta figura és poc coneguda però molt necessària. Yolanda Sey explicava que actualment s’evitarien moltes formes de violència en la seva professió com a actriu si el paper de coordinadora estigués en totes les produccions, i reconeix que per ella és una manera de sentir-se protegida.

Els protocols i la formació als equips de les produccions, són també eines per intentar acabar amb la violència en l’audiovisual. Sonia Herrera, investigadora especialitzada en l’erradicació de la violència masclista, ha participat en el desenvolupament de diversos protocols, reconeix, però, que sovint són molt mecànics, teòrics i metòdics, i que sempre s’ha de tenir en una mà el protocol però també “tenir en compte a les víctimes, els seus temps i els seus sentiments”. 

“Els protocols són el primer pas, però es necessiten més recursos.” Herrera explicava que el més important és que hi hagi una interconnexió amb els estaments involucrats dins del sector. “Un escandol com el de l’institut del teatre fa pensar que els estudiants comencen amb la violència integrada” i reclamava el suport de institucions i adminsitracions públiques, però també de les escoles i responsables de la formació en el sector artístic, per que “els estudiants han de saber que és normal i que no”. 

La denúncia no sempre és un pas fàcil en aquests casos. Clavo explicava que la seva feina directa és dins de les produccions, però que, a vegades, la violència es desenvolupa en qualsevol moment relacionat indirectament amb la feina i la professió, com per exemple, en trobades d’àmbit social i networking, tan importants dins del sector, que sovint són espais no segurs. Yolanda Sey, reconeix que moltes de les actrius senten por davant la possible denúncia, ja que això els comporta una mala reputació i, per tant, por a perdre futures produccions.

En conclusió, les idees transformadores que han sorgit d’aquesta sessió han estat la importància de ser conscient i tenir les eines necessàries per detectar espais no segurs, així com ser conscient de les dinàmiques de poder i tenir la voluntat de tractar-les des dels diferents estaments, amb la formació permanent dels equips i la inclusió de figures com la coordinadora d’intimitat en totes les produccions, amb protocols que garanteixin espais més segurs. Per això, és imprescindible tenir el suport de les entitats, tant en l’àmbit polític com econòmic per facilitar recursos i eines com la formació dels equips de les produccions. Quan entenem això i ho integrem en la nostra feina, podem començar a canviar i lluitar per un audiovisual més lliure, igualitari i amb espais segurs per a totes les persones.

A la tarda hem compartit una trobada, oberta a les 556 sòcies que formem part de Dones Visuals, un espai on hem pogut compartir experiències, reflexions i debat sobre el conversatori del matí.

PROPERES SESSIONS

Demà continuen les sessions dels Dies d’Indústria, amb el pitch de projectes d’#ACCIÓCURTS i el conversatori “Com navegar en un context de poder patriarcal?”.