#EntrevistesDV · Entrevista amb Marta Grau

Continuem les #EntrevistesDV, en aquesta ocasió centrades en l’Acció Viver, que té la seva convocatòria oberta fins al 8 de juliol, i avui parlem amb una de les tutores, Marta Grau.

Marta Grau Rafel és guionista, escriptora i script editor. És Llicenciada en Comunicació Audiovisual (UPF) i Doctora en Comunicació Social (UPF), amb una tesi doctoral especialitzada en Narració Cinematogràfica.
Va ser coordinadora del Departament de Continguts del Centre de Desenvolupament Audiovisual-ICEC (2006-2008) per, posteriorment, passar a treballar com a script editor i guionista freelance per a televisions i productores.

Com a guionista, ha escrit diversos llargmetratges i sèries, entre els quals destaquen la pel·lícula Tros (nominada a millor pel·lícula als premis Gaudí 2022), la mini-sèrie Tornarem (2013, Premi Gold Panda, Premi Gaudí i Premi ATV), Cançó per a tu (nominada als Premis Gaudí 2020) o la direcció argumental de la sèrie Les de l’hoquei (2019-2020, TVC-Netflix, Premi CIMA a la Igualtat), així com la bíblia de la tercera i cinquena temporada de Com si fos ahir (2019-2021).  

També, ha publicat l’assaig La mente narradora: la neurociencia aplicada al arte de escribir guiones (Editorial Laertes, 2017), juntament amb cinc novel·les literàries més. A més, és professora de guió a la UPF, la URL i a diversos màsters universitaris (Màster Oficial en Cinema i Televisió URL, Màster en Escriptura del Guió Audiovisual UB-UdL-GAC) així com a diversos programes de desenvolupament com #AccióViver.

Marta, com descriuries la feina d’una guionista?

Ser guionista és saber explicar una història en imatges. Com a narradores, ens dediquem a crear mons, imaginaris i personatges que ens ajudin a fer de pont entre el que tenim dins i el que necessitem expressar. La diferència amb un escriptor o escriptora és que la guionista fa servir un llenguatge diferent: proposem imatges i sons (a través de situacions dramàtiques i de la poètica audiovisual) per explicar les mateixes històries. 

Quan i com vas decidir que això era el que volies fer?

Sempre he sabut que volia dedicar-me a explicar històries. Amb 8 anys vaig escriure la “meva primera novel·la” per així dir-ho, mecanografiada lletra a lletra amb una màquina d’escriure — encara no existien els ordinadors!— que em va deixar la meva mare. De més gran, a l’escola, un company meu de classe va començar a actuar a la sèrie catalana Poble Nou. Recordo que m’ensenyés els guions que havia d’interpretar i pensar: “crec que també vull escriure això”.  

Quina és la dificultat més gran que té o que tu t’has trobat?

La dificultat més gran és que valorin la teva feina com a guionista i també la teva veu. En primer lloc, tothom es veu amb cor d’escriure un guió: amb un ordinador qualsevol ho pot fer. És diferent, per exemple, per una directora de fotografia o fins i tot per una directora, que necessita sovint ja d’un cert equip. És a dir, no se li acaba de donar el valor que es mereix a l’ofici en sí, ni a la formació que tenim i que ens fa especialistes en escriptura  audiovisual. 

En segon lloc, com deia, és difícil que valorin la teva veu. Sovint estem molt invisibilitzats darrere les directores i els directors. El més comú és que estiguem al seu servei o al del productor o productora per executar les seves idees. Ningú coneix amb prou feines els noms de guionistes importants de la història del cinema o de quin era el seu estil personal a l’hora d’explicar històries. 

No ha estat fins a la recent tercera època daurada de la televisió, amb les sèries per cable, que  els showrunners (guionistes que  també són productors o productores) han adquirit importància i renom. 

Quines són les qualitats que has de treballar per poder-t’hi dedicar?

Creativitat, constància, empatia i resiliència. La primera crec que tothom la té present: per explicar una història s’ha de ser enginyós per atrapar i sorprendre una audiència que cada cop està més acostumada a veure audiovisual. 

La segona, potser, és la que menys gent té present: escriure és reescriure. Et passes més temps reescrivint que fent una altra cosa. I no tothom té la força de voluntat per tornar-se a seure davant l’ordinador i dir: vinga, una nova versió. És dur, i s’ha de ser constant per tal que el guió creixi i evolucioni. 

Després, empatia tant per saber connectar amb els personatges (ens posem a la pell de molts tipus de personalitats i les hem d’entendre bé des de dins), així com amb equips de producció i direcció, per entendre què volen quan et demanen canvis o et fan encàrrecs. 

I finalment, resiliència. És una feina molt gratificant, però dura. És una carrera de fons on sovint els projectes no surten. Som la primera baula de la cadena de producció i no s’explica prou quants projectes arribem a escriure i no es produeixen. Hi ha altres especialitzacions que arriben més tard, quan ja s’està produint i es veu el resultat a la pantalla. La nostra feina sovint queda a mig camí si no s’aconsegueix el finançament. Són com petits avortaments, creacions no nascudes, perquè sents que la feina no s’ha completat (com és obvi, el teu guió el públic no el llegirà i, per tant, mai no arribarà a veure la llum allò en el que tant has treballat). S’ha de tenir molta resiliència per, quan no fructifica un projecte, tornar-se a aixecar, seguir creient en la feina que fas, i seguir escrivint. 

Quins creus que són els passos que cal seguir per aconseguir-ho?

No crec que hi hagi un camí recte ni uniforme per a tothom. L’únic que sé és que, tots i totes les guionistes que conec, han escrit molt i han après molt escrivint projectes que potser mai no han arribat a presentar-se enlloc. Hi ha qui comença com analista de guions, com va ser el meu cas, hi ha qui escriu un primer llarg que crida l’atenció d’un productor o una productora i es fa, i hi ha qui co-escriu amb un director o directora i aconsegueixen realitzar la seva opera prima. Cadascú arriba a guionista per camins diferents.

Com a guionista, es pot separar la tècnica de la creativitat?

Crec que no, per mi van intrínsecament lligades. Sense tècnica la creativitat cau en un pou buit, és a dir, necessites una estructura, un andami on posar tot el que visualitzes o et passa pel cap. I sense creativitat, es creen històries buides, còpies de produccions ja fetes, que no arriben a l’ànima de l’espectador. 

S’ha de dir que, quan dono classes, puc explicar la tècnica, però la creativitat és una cosa molt personal i és difícil transmetre-la. Sé explicar els “andamis” que es necessiten per construir una història, però no allò que et traspassa quan escrius. És un moment màgic que cadascú viu de forma diferent. 

En la teva especialització, hi ha associacions de professionals? Quina? Hi estàs involucrada?

Sí, el GAC és l’associació catalana de guionistes. Actualment, per temes de gestió de temps, no puc estar-hi tan activament involucrada com m’agradaria. Constantment promouen actes, reunions, etc. molt interessants per als guionistes, es debaten i defensen temes que ens preocupen a tots com a professionals. 

Per què són importants les associacions de professionals en aquest àmbit?

Són importantíssimes, tan de bo poguessin funcionar com ho fan a EE.UU. els sindicats (la Writers Guild of America, per exemple, en el cas dels guionistes). Si mirem el cas estatunidenc, el fet d’estar sindicats els dona una força increïble per reclamar drets com a professionals. Són capaços de parar grans produccions, com va passar fa uns anys per reclamar temes que els involucraven a tots. És una llàstima que aquí l’associacionisme de gremi encara no tingui tanta força, bàsicament, perquè l’audiovisual no mou tants diners com allà. Però esperem que el fet d’agrupar-nos i prendre consciència tots plegats de les nostres necessitats pugui ajudar-nos a fer passos endavant en reclamar alguns drets que són inalienables al fet de ser guionista. 

Què li diries a algú que es vol dedicar a ser guionista?

Que escrigui. Com deia abans, és com se n’aprèn, sigui en soledat, amb co-guionistes o en un laboratori de guió. Per mi, realment, és la diferència entre voler-ho ser i ser-ho. Algú que no pot evitar escriure, que necessita explicar una història, és guionista o escriptora. Després, com també deia, que tingui resiliència: és una qüestió de constància i de saber travessar èpoques que són com travessies en el desert, on et preguntes si té sentit dedicar-te al que et dediques. Si seguim fent-ho, és perquè no podem fer una altra cosa que escriure i pensar en explicar històries per la televisió o per al cinema. 

Ens pots donar referents femenins que hagis tingut?

Per mi els grans referents femenins a nivell de guió —directores-guionistes de cinema a part, com són tot el ventall que està sorgint actualment en l’entorn del cinema català— són les que estan liderant avui dia llocs de decisió en relació a sèries de televisió. Per mi, dues grans showrunners, que saben fer sèries d’èxit però amb valors de fons són Jenji Kohan (creadora de Weeds o Orange is the New Black) o Joey Soloway (Transparent, I love Dick), aquesta segona potser des d’una òptica més indie, amb un atreviment que es veu poc en televisió. 

Per contra, un altre referent que també tinc és Shonda Rhimes (Anatomia de Grey, Scandal) que és una showrunner que sap com connectar amb el públic de manera increïble (explica històries que són grans èxits comercials), però que ha aconseguit introduir la diversitat en l’imaginari col·lectiu.

Una peli que tothom que s’hi vulgui dedicar ha de veure:

Adaptation. El ladrón de orquídeas (2002, Charlie Kaufman n’és el guionista, el director l’haureu de buscar;)). Em sembla una obra mestra del metallenguatge sobre l’escriptura de guió i sobre el debat intern que tot guionista té entre voler escriure una història intimista i/o arty o dedicar-se a l’escriptura purament comercial de grans blockbusters. 

Vols afegir alguna cosa per totes les lectores de Dones Visuals?

Només afegir que, encara que sembli dur, el camí de l’escriptura és apassionant! El goig que dona veure una sèrie o una pel·lícula que has escrit interpretada i projectada a la pantalla o sent emesa a la televisió —que sents teva en una gran part i que pensaves que no podria arribar mai a tanta gent— no es pot descriure amb paraules. És un camí tan llarg, que pot resultar difícil com deia, però quan un projecte veu finalment la llum és la sensació més gratificant del món. 

Moltes gràcies Marta pel teu temps i per compartir amb nosaltres les teves reflexions.