#EntrevistesDV · Coneixem a Elisabet Prandi

abril 16, 2022 9:30 am

Published by Leave your thoughts

#EntrevistesDV és espai de difusió, on compartirem i parlarem amb algunes de les persones implicades en les accions de Dones Visuals. Un espai de trobada i coneixença que ens permet endinsar-nos en diferents aspectes i àrees de l’audiovisual.

Avui coneixem l’Elisabet Prandi, realitzadora i directora de fotografia que ha format part del grup consultor d’#AccióDeCap. L’Elisabet ha dirigit com a realitzadora diversos documentals d’encàrrec per a programes de Televisió Espanyola: Documentos TV, Línia 900, Gran angular i Imprescindibles. També realitza documentals, vídeo danses i treballs visuals de producció pròpia. El seu projecte de llarg documental creatiu Arpeggio va ser seleccionat pel programa Media desenvolupament. El festival FLUX (Festival de video d’autor) organitza un monográficsobre la seva obra al 2015. Com a directora de fotografia, des de 1992 ha col·laborat amb artistes visuals com Jesús Ramos, Miquel Àngel Raió i Mabel Palacín (Biennale de Venezia 2011) i ha treballat per a diferents realitzadors: Romà Guardiet, Marta Balletbó-Coll, Joan Marimón, Mathilde Mignon, Hélène Angel, Pere Portabella.

També imparteix seminaris sobre il·luminació i tècnica cinematogràfica a diverses escoles i universitats, forma part de la junta directiva de l’AEC (Asociación Española de directoras y directores de fotografía) i de l’Acadèmia de cinema català i ha contribuït a la creació del col·lectiu DIRECTORAS DE FOTOGRAFIA. 

Com descriuries la teva feina?
La meva feina consisteix en transformar els pensaments, les idees i les paraules en imatges.
Aquests pensaments, aquestes idees, aquests guions que té al cap la persona responsable de la direcció, els he de saber entendre i donar-los-hi forma.
Haig de saber veure amb els ulls d’aquesta persona i traduir el seu món interior amb imatges que a mi també m’omplin i que em siguin properes.

Quan i com vas decidir que això era el que volies fer?
Des de molt petita. Vaig intentar construir vàries vegades una càmera de cine amb capses de sabates però mai funcionaven. Si anava al cinema m’agradava posar-me a dalt de tot i el més a prop possible del projector per sentir el soroll i veure el fes de llum que sortia per la finestreta. Després vaig estudiar fotografia fixe al IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya) i gracies a aquests estudis vaig aprendre a mirar però em mancaven dues coses essencial: el treball en equip i que les imatges tinguessin moviment.

Quina és la dificultat més gran que té o que tu t’has trobat?
La principal dificultat va ser que no existia cap escola de cinema a Catalunya al final de la dècada dels vuitanta. Per sort la meva doble nacionalitat em va permetre anar a estudiar a la FEMIS després de passar uns exàmens d’entrada molt selectius. També vaig tindre la sort de tindre una beca durant tots els meus estudis a París.

Quines són les qualitats que has de treballar per poder-t’hi dedicar?
És fonamental tindre una gran curiositat artística però sense afalagar-se massa de referents. Hem de mirar de descobrir la nostra mirada personal per poder entendre la mirada dels directors amb qui treballem i cal saber escoltar-los.
També hem de tindre una gran curiositat tècnica i intentar estar al dia de les novetats que són moltes i molt canviants.
Saber empatitzar amb tots els membres del grup, ja que es tracta d’un treball en equip.
Un rodatge és també una feina molt física i, per tant, s’ha de tindre cura del propi cos, cal cuidar-se i entrenar-se. Hem de ser molt conscient que la càmera ha de formar part del nostre cos i hem de saber moure’ns bé per moure bé la càmera. Cal crear una sintonia total entre nosaltres i la càmera.
Dit de pas, crec que és una pena que a les escoles de cinema no treballin més els temes relacionats amb les psicologies grupals i el tema de l’exercici físic i cura del propi cos a l’hora de formar nous professionals.

Quins creus que són els passos que cal seguir per aconseguir-ho?
Tindre totes aquestes qualitats molt presents sempre. Són totes molt importants.

Quin és el paper de la teva especialitat/feina en cada part del procés: quin paper té en la preproducció, quin durant el rodatge i quin en la postproducció?
Durant la preproducció tinc moltes trobades amb la persona que dirigirà el projecte per estar el més en sintonia possible amb el que vol.
També tinc reunions amb els diferents equips per organitzar bé tots els punts necessaris.
És crucial adequar-se al pressupost i cal confeccionar les llistes de material de càmera, de llums…, i decidir amb producció els equips tècnics de càmera, d’elèctrics, de maquinistes. En ficció li dono moltíssima importància a treballar conjuntament amb els responsables de la direcció artística, ja que jo il·luminaré les textures, els colors i les formes que hem decidit conjuntament amb aquest departament.

Durant el rodatge he de coordinar diferents equips per il·luminar i preparar la càmera. Haig d’enquadrar i vetllar perquè les imatges siguin fidels als gustos i intencions del director.

Durant la postproducció i una vegada acabat el muntatge, haig de fer l’etalonatge amb el colorista per que els colors i contrastos de les imatges estiguin ben equilibrats..

En la direcció de fotografia, es pot separar la tècnica de la creativitat?
S’ha d’anar amb molt de compte i procurar que creativitat i tècnica vagin de bracet i no es trepitgin. L’accés de tècnica pot menjar-se l’essència de la pel·lícula i una pel·lícula on la tècnica no acompanya, també és un desastre.
Quan el públic diu quina foto més maca… no anem bé. Si dieu que la foto no es bona tampoc anem bé. Em de procurar que el públic apreciï la pel·lícula globalment perquè li aportat alguna cosa. Tècnica i creativitat han de conviure en sintonia. 

Com és ser cap d’equip en entorns tècnics com els que tu treballes?
Els entorns tècnics on jo treballo han canviat molt en trenta anys. Vaig començar a treballar l’any 1992 d’ajudant de càmera, primer a París i després a Barcelona. Les realitats eren molt diferents. A França no vaig nota cap diferència entre els homes i les dones i hi havia força noies als equips de càmera. Aquí era molt diferent. Hi havia molt poques dones i va ser difícil que un productor o productora em contractés. Sempre era la mateixa reflexió: “Però si tu no pots, que les càmeres pesen molt.” Pocs anys després, quan ja era directora de fotografia, un cap d’elèctrics va marxar del rodatge perquè va dir que ni pensaments de rebre ordres d’una dona. Des de fa uns quinze anys tot és molt diferent i ja no m’he tornat a trobar amb aquestes situacions (o causi)

En la teva especialitat, hi ha associacions de professionals? Quina? Hi estàs involucrada?
Des de fa un any estic a la junta directiva de l’ AEC que és l'”Asociación Española de Directoras y Directores de Fotografia” i participo amb algunes activitats del col·lectiu francès “Femmes à la caméra”. Amb un grup de companyes vam crear fa tres anys el col·lectiu “Directoras de fotografia”.

Per què són importants les associacions de professionals en el teu àmbit?
Sóc una associacionista nata. Crec que són vital en tots els àmbits de la vida, el veïnal, el laboral…, Les associacions fan una gran labor que altres organismes no volen o no poden i que són essencial perquè la societat avanci. Soletes no farem res. La unió fa la força!!

Què li diries a algú que es vol dedicar a la direcció de fotografia?
Fotografiar, fotografiar i fotografiar encara que sigui amb el mòbil per intentar treballar i trobar la seva pròpia mirada. Analitzar com ens agrada captar les coses que veiem. Si no tenim una mirada pròpia, difícilment podrem col·laborar en les mirades dels altres. Anar amb molt de compte amb els referents! A vegades, encara que és molt difícil, fer uns dies de dejú visual.
(Vaig quedar fascinada quan vaig realitzar un documental sobre un grup de fotògrafs indígenes a Chiapas a l’any 2000. Eren fotògrafs que quan van començar a fer fotos, havien vist molt poques imatges, ni fotos, ni televisió i encara menys cinema. Les seves fotos eren increïbles i molt personals. Eren fotografies “pures” sense cap referent.)

Ens pots donar referents femenins de la teva especialitat?
Caroline Champetier
va començar la seva carrera com a directora de fotografia en la primera pel.licula de Chantal Ackerman “Toute une nuit” al 1982. Ha treballat al costat de Leo Carrax, Jacques Doillon, Amos Gitaï, Naomi Kawase, Nobuhino Sawa, Jean-Luc Godard, Arnaud Desplechin, Benoit Jacquot, Jacques Rivette,…

Agnès Godard
va començar al costat d’Agnès Varda i ha treballat amb André Téchiné, Claire Denis.,…

Nurith Aviv es la primera directora de fotografia francesa. Ha treballat en unes 100 pel.licules de ficció y documentals amb Agnès Varda, Amos Gitaï, René Allio, Jacques Doillon,….

Una peli que tothom que s’hi vulgui dedicar ha de veure?
És una pregunta molt complicada i hi ha moltes pel·lícules essencials, però m’agradaria proposar el  Tríptic Elemental d’España de José Val del Omar.
Es tracta de 3 curts on conviuen les expressions visuals i sonores experimentals més innovadores amb sofisticats sistemes tècnics inventats per José Val del Omar als anys cinquanta amb imatges d’un gran valor documental.
Em fascina particularment com s’entrellacen els sons i les imatges i de com aquesta unió els engrandeix i transforma. És fascinant!

Moltes gràcies Elisabet per compartir aquest espai amb nosaltres. Seguirem descobrint els perfils de moltes professionals en aquest espai.

Fotografia: Yoana Miguel (@yoana_m2)

Tags: , , , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Comparteix