#EntrevistesDV · Laura Gines

A #EntrevistesDV ens agrada conèixer professionals amb diferents perfils. Dins del món de l’animació, Laura Gines, formada en arts visuals i il·lustració, és autora de peces animades experimentals que s’han projectat en centres de referència com la Filmoteca de Catalunya, Anthology Film Archives de Nova York, o el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

Codirigeix l’estudi PLAN juntament amb Pepon Meneses. Desenvolupen projectes de gràfica animada per a cinema o esdeveniments artístics institucionals. 

Són directores d’animació i animadores del film Robin Bank d’Anna Giralt Gris (GusanoFilms i IndiFilm), que s’estrena al cinema dijous 29 de setembre. 

Ha estat una engrescadora primera col·laboració en cinema documental, a la qual ja se n’han sumat de noves amb Carolina Astudillo (Cornelius Films) o Emilio Fonseca (Walkie Talkie Films). 

Com descriuries la teva especialitat?

Centro la meva pràctica en les narratives de la imatge en moviment i l’animació experimental. L’ús de la imatge d’arxiu i de la música preexistent com a motor de ficcions, són focus importants dels projectes més personals.

Si parlem de la producció d’una pel·lícula, tant si hi faig de directora d’animació, com si faig postproducció o direcció d’art, podria dir que m’ocupo d’aquells plans que no poden ser capturats amb càmera. O que necessiten un tractament plàstic o artístic afegit. I això, en el nostre estudi, ho resolem amb una combinació d’eines i recursos, digitals o analògics, propers a l’animació experimental. 

Quan/com vas decidir que això era el que volies fer?

Mentre estudiava el Cicle Formatiu d’Il·lustració, de seguida em vaig sentir atreta per allò que converteix la il·lustració en animació: la possibilitat de moviment i de so. Com que els continguts específics d’animació dins el cicle no eren tants, vaig començar sense saber-ho un autoaprenentatge bastant innocent que aviat va donar alguns fruits que em van animar a seguir. El projecte final dins aquells estudis, i també en els estudis que vaig fer després, ja van ser projectes animats.

A principis dels dos mil Barcelona va viure una petita efervescència al voltant d’una animació més lligada a les belles arts, arran de l’èxit de l’exposició de William Kentridge al Macba (1999). En van sortir iniciatives com la mostra Xinacittà (creada per Blanca Palou i Dirk Van de Vondel). Pertànyer al grup que l’organitzava va ser la meva acadèmia. 

Quina és la dificultat més gran que té o que tu t’has trobat?

Citaré primer una generalitat, i és que recentment m’adono que no sempre és un avantatge treballar dins àmbits tan diferents. Els projectes que fem no s’inscriuen sempre dins el món del cinema, de vegades ho fan en el circuit de les arts plàstiques, o en el motion graphics més lligat a la comunicació gràfica, altres vegades en la divulgació del mateix mitjà… Per mi aquesta diversitat és bona, però vivim una realitat laboral on sembla que sigui més fàcil moure’s si allò que fas té una sola etiqueta, i molt clara. Hi ha realitats artístiques que podrien ser molt properes, però a la pràctica els circuits estan molt separats.

Pel que fa a la col·laboració en produccions de llargmetratges de no-ficció com Robin Bank, la gran dificultat amb què hem topat durant tot el procés és que el documental i l’animació tenen ritmes i necessitats de calendari quasi contraposats, i això ens ha fet aprendre moltíssim. 

Quines són les qualitats que has de treballar per poder-t’hi dedicar?

Segurament la minuciositat. Treballem en unitats molt petites, fotogrames. Cal mirar alhora de lluny i de prop. 

En la teva especialitat, es pot separar la tècnica de la creativitat?

Difícilment. Crec que les dues coses estan molt lligades sempre, però en el cas de l’animació potser d’una manera més estreta encara. La creativitat topa sempre amb els límits d’allò que som capaços de fer tècnicament. Per això és important invertir temps a aprendre eines noves. La creativitat s’expandeix després de cada capacitat adquirida. 

En la teva especialitat, hi ha associacions de professionals? Quina? Hi estàs involucrada?

Com que venia de formar-me com a il·lustradora, l’associació que coneixem millor dins aquest àmbit és l’APIC. Hi he tingut i hi tinc bona relació, però és veritat que dins el món de la il·lustració hi ha tants perfils possibles i és també tan ampli, que és impossible que les associacions puguin treballar per a les especificitats de tots ells. L’APIC promou la imatge animada sempre que pot, als Premis Junceda hi dedica una de les categories, per exemple. En el meu cas personal, i des que treballo prou en documental i cinema, estic ara més pendent dels col·lectius que treballen específicament en l’audiovisual. 

Per què són importants les associacions de professionals en el teu àmbit?

Compartir lluites i reivindicacions és crucial. Però també ho és compartir passions i obsessions per allò que t’agrada fer. Les activitats, actes o celebracions que les associacions organitzen són una oportunitat per a això. També ho poden ser els festivals, o qualsevol reunió de persones que estimi la mateixa cosa. Aquest aliment emocional el necessitem.

Què li diries a algú que es vol dedicar a la teva especialitat?

Que dibuixi o animi cada dia. I que miri de fer equip amb persones afins també en l’àmbit personal. Treballem millor si ens sentim cuidats. 

Ens pots donar referents femenins de la teva especialitat?

Dins l’estat espanyol per mi n’hi ha un de claríssim, que és Isabel Herguera. Pel valor artístic, humà, i de compromís amb el món de l’animació i amb la gent jove que en vol formar part. La generació d’animadores que ens vam formar gràcies a festivals com Animac (Isabel el va dirigir durant uns anys) sabem que va ser molt important, en les nostres incipients carreres, ser a Lleida cada febrer. La Isabel està ara mateix acabant un llargmetratge que serà espectacular, El sueño de la Sultana. 

A Anglaterra hi ha Elizabeth Hobbs, que tampoc perdo mai de vista.

Una peli que tothom que s’hi vulgui dedicar ha de veure:

Hi ha un curtmetratge independent dels noranta que em sembla una mica “fundacional” d’una determinada manera de fer imatge plàstica animada. És Feeling my way, de Jonathan Hodgson. Destil·la moltíssima llibertat i la idea de “jo també ho puc fer”.