Com trobar l’Arxipèlag?

octubre 19, 2021 6:18 pm

Published by Leave your thoughts

Aprofitant que hem decidit estendre la convocatòria d’enguany del projecte Arxipèlag, us volem compartir uns textos que per una banda, creiem que transmeten molt clarament els objectius i ideari d’aquest projecte, que coproduïm juntament amb La Mostra, i per una altra ús aproparan una mica més a les autores homenatjades en la present edició.

Un de tants mapes per apropar-vos una mica més a la Margaret Tait, Dorothy Arzner i Cecilia Mangini, les les autores que són el centre d’aquesta edició del 2021.

Si encara no ho heu fet, podeu enviar els vostres projectes aquí!

LA MOSTRA EN PRESENT D’INFINITIU

Des del 1896 les dones han estat aportant al cinema un doll de creacions admirables sorgides de la seva particular experiència en el món. La descoberta d’aquest arxipèlag sorprenent, inspirador i significant de la cultura femenina ha estat la raó de ser del treball de la Mostra Internacional de Films de Dones al llarg dels vint-i-cinc anys del seu trajecte.

Marta Selva i Anna Solà
Directores de la Mostra Internacional de Films de Dones

Podeu llegir La Mostra en present d’infinitiu aquí.

DOROTHY ARZNER: RASGANDO LAS VESTIDURAS DEL HOLYWOOD CLÁSICO

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és dorothy-arzner.jpeg
Dorothy Arzner

Los filmes de Dorothy Arzner, la única mujer directora que sobrevivió a la transición del mudo al sonoro y estrenó películas con regularidad en el Hollywood clásico durante década y media, entre 1927 y 1943, constituyen por si solos una prueba de que no nos lo habían contado todo sobre ese periodo.

Toni Junyent, Cinemania

Podeu llegir l’article sobre la Dorothy Arzner sencer aquí.

EN SUS PROPIAS PALABRAS

Margaret Tait

Miro las cosas de cerca. Miro las cosas realmente de cerca con mi objetivo… En realidad, a veces lo uso para ayudarme a ver la cosa, ya sabes. La encuadro para mí con el objetivo y la veo diferente. No sólo es el encuadre. Es algo más que ves [que viene] de mirar por la lente. Miras más de cerca, creo; sigues. Y en parte es por lo que me he acostumbrado a llevar la cámara en las manos, porque antes nunca habría soñado con poder quitarla del trípode. No me enseñaron precisamente a eso, te decían que la cámara tenía que estar fijada en el trípode. Hay un plano en Orquil Burn que me llevó a esto. Se trataba simplemente de seguir el curso del agua y en cierto momento un pequeño escarabajo o algo así se posó en una hoja, quedó atrapado por la corriente y fue dando vueltas por la vaina de los lados, y yo lo seguí, y de repente era algo diferente. De una forma u otra, de repente se forma toda la película, a partir de ese plano concreto, así que pensé que podía sacar lo mejor de él.

Margaret Tait

La Margaret Tait va ser entrevistada només en dues ocasions per la televisió com a part de perfils conjunts amb fons de l’Arts Council. Va quedar poc contenta amb ambdues. Ambdues es van filmar en cinema i es van centrar necessàriament en petites declaracions sobre els fragments de les pel·lícules que havien acordat mostrar en el programa. Cap d’elles va considerar l’opció de mantenir una conversa més llarga, com ella va proposar. Però donada l’escassetat dels seus propis escrits sobre el seu treball, aquestes entrevistes ofereixen una oportunitat poc comuna d’ «escoltar la seva veu». Aquí podeu llegir fragments de les transcripcions que s’han ampliat, amb material filmat però no utilitzat, en els programes.

EL CINE POÉTICO E INSUMISO DE CECILIA MANGINI

Cecilia Mangini

Mangini situa la mirada en aquelles falles de la societat, en les seves hipocresies i mandats i el que aquests últims fan en aquells subjectes més desfavorits per la societat: dones, pobres, inadaptats, rebels. Les seves pel·lícules poden situar-se a la frontera de dos mons. En una Itàlia que està superant la postguerra de la Segona Guerra Mundial i on el poder fomenta la indústria i el treball a les fàbriques —que queden com l’única alternativa a la pobresa i la misèria de la vida dels pagesos—, portant a milers de treballadors a emigrar a les ciutats i a les zones del nord d’Itàlia, on podien obtenir algun d’aquests treballs i per tant optar a tenir una vida millor en el futur.

Tania López García, El Salto

Aquí podeu llegir l’article sencer.

Tags: ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Comparteix