Trazos de tiempo

Traços a l’aire que acaricia el temps.

El meu germà gran va morir d’epilèpsia quan tenia 21 anys. Pintava i dibuixava com àngels i va fer la carrera de pintura tot amb honors.
Jo tenia 7 anys i tothom deia que jo pintaria com ell. No, no podia. La olor de pintura a l’oli em posava trista. Ell era el pintor i no el podia ni volia  substituir. Sempre vaig buscar altres maneres d’expressar i investigar amb les arts. Pensava en un art global on tot fos possible.

Avui, en el meu aniversari, acabo aquesta peça feta en un dels passatges que vaig caminar amb ell. No vull provocar cap atac epilèptic amb el parpelleig de les imatges (com certes experiències del cinema experimental). Sinó que busco la seva mirada que batega, transforma i convulsa el paisatge del meu camí.
Pinto amb cops de temps, cops d’una convulsa càmera d’un record inconscient del seus paisatges inacabats.