Sense paraules

La Hui Ying, una jove xinesa de vint-i-cinc anys, arriba a Barcelona per treballar al restaurant familiar. Introvertida, sensible i observadora, viu la ciutat com un somni llunyà: una utopia de colors, cultures i possibilitats. Però aquesta nova vida també la converteix en una invisible. No domina el català, el castellà ni l’anglès, i la seva única manera de comunicar-se amb el món és a través de la seva rica vida interior.

Refugiada en la música, la lectura i l’escriptura, la Hui Ying crea el blog Sense Paraules, un espai on expressa amb relats i dibuixos tot allò que no pot pronunciar. Per a ella, Barcelona és un mosaic humà que contempla des de la distància, fins que una trobada inesperada canvia el curs de la seva existència.

Una nit, després de la feina, entra en una petita botiga del barri Gòtic i coneix l’Uma, una jove d’origen indi amb uns ulls blaus hipnòtics. La trobada és breu, accidentada i sense gairebé cap paraula compartida, però entre elles neix una connexió immediata i inexplicable. A través de les mirades, els gestos i el silenci, descobreixen una forma de comunicació més profunda que qualsevol idioma.

Quan l’Uma i el seu marit, Shrinivas, visiten el restaurant on treballa la Hui Ying, la relació entre les dues dones es transforma en un amor intens i sensorial. Un amor construït sense frases, basat en la presència, el tacte i una complicitat que sembla desafiar totes les barreres.

Però aquesta felicitat es trenca quan l’Uma li envia una carta traduïda al xinès. En ella revela la seva realitat: el seu matrimoni amb Shrinivas és un acord de protecció i afecte entre dues persones que no viuen l’amor de manera convencional. Tots dos són homosexuals i comparteixen una vida basada en l’amistat i la lleialtat. Ara, però, l’Uma està desesperada perquè una amiga de la seva infància a l’Índia està a punt de ser obligada a casar-se amb un home violent.

Amb els estalvis d’ella i del Shrinivas no n’hi ha prou per rescatar-la i construir una nova vida comunitària lluny de les imposicions socials. En un acte de desesperació, l’Uma demana a la Hui Ying un sacrifici extrem: vendre un ronyó al mercat negre per aconseguir els diners necessaris.

Davant d’aquesta petició impossible, la Hui Ying ha de decidir entre protegir el seu propi cos o arriscar-lo per amor. Per primera vegada deixa de ser una espectadora silenciosa del món i descobreix un sentit profund d’existència: ajudar algú, estimar i ser estimada.

El viatge de la Hui Ying la porta fins a una clínica privada on s’enfronta a la por, la fragilitat i la fredor d’un procés mèdic surrealista. Després de la intervenció, debilitada però transformada, només troba consol en la presència de l’Uma, que roman al seu costat durant la recuperació.

Finalment, traslladada a un poble de la Costa Brava, arriba a Cadaqués sota la llum del Mediterrani. Allà comprèn que el seu sacrifici no ha estat una pèrdua, sinó una elecció de llibertat. La jove que va arribar a Barcelona sense veu descobreix un nou llenguatge: el de l’amor, la solidaritat i la valentia de viure intensament.

Sense Paraules és una història sobre la comunicació més enllà de l’idioma, sobre els vincles que neixen entre persones desplaçades i sobre la necessitat humana de trobar un lloc al món.

Vaig escriure Sense Paraules l’any 2009, després d’uns anys convivint amb una imatge que em perseguia. La idea va néixer cap al 2005, en un restaurant xinès del centre de Barcelona, quan vaig veure dues noies que hi treballaven i que, amb els seus somriures i la seva presència, van despertar en mi una mirada queer i lèsbica que em va portar a imaginar les seves possibles històries.

Vaig començar a preguntar-me com devia ser arribar a una ciutat com Barcelona des d’un altre lloc del món: una ciutat oberta, diversa, nocturna i plena de possibilitats. Una ciutat on, en aquella època, els espais d’ambient eren llocs de trobada, descoberta i llibertat; on les persones podien conèixer-se de manera inesperada i construir nous vincles fora dels models establerts.

La meva curiositat per la cultura xinesa venia de molt abans. Des dels vuit anys, quan vaig llegir el llibre de l’oracle I Ching, vaig sentir una fascinació profunda pel món oriental: la seva filosofia, la seva medicina, la seva estètica, els seus símbols i la seva manera d’entendre la relació entre les persones i el món.

Durant aquells anys vaig viure al carrer Casp, a tocar del Passeig Sant Joan, en un moment en què aquella zona de Barcelona estava transformant-se en un nou espai multicultural, amb molts comerços gestionats per persones d’origen xinès. Vaig compartir converses i moments quotidians amb aquella comunitat, fins i tot en un locutori on la majoria de clients eren xinesos i on els ordinadors tenien teclats amb caràcters xinesos. També vaig conviure amb persones joves procedents de l’Índia i d’altres llocs del món, i a la feina vaig tenir contacte amb persones de cultures i realitats molt diverses.

Aquest entorn va despertar el meu interès per la mirada de les persones nouvingudes, especialment les dones joves que arriben a una ciutat desconeguda i han de reconstruir la seva identitat, els seus vincles i el seu propi univers personal.

Una altra inspiració va sorgir quan una coneguda em va parlar d’un documental presentat en un màster de documentals de la UAB. Era la història d’un home xinès que treballava en diferents locals d’Europa i que es gravava amb una càmera VHS explicant la seva vida quotidiana perquè se sentia sol. Aquella necessitat de comunicar-se, de deixar testimoni de la pròpia existència, em va impactar profundament. Avui, probablement, aquesta persona seria un creador de contingut a les xarxes socials.

Amb Sense Paraules vull recuperar una Barcelona concreta: la Barcelona de principis del segle XXI, una ciutat de trobades, migracions, llibertats i descobertes. Una ciutat on moltes persones sortien de l’armari, buscaven l’amor, creaven comunitats i experimentaven noves formes de viure.

La protagonista, Hui Ying, representa aquesta mirada d’algú que arriba de fora i descobreix Barcelona com un primer gran amor. A través dels seus ulls, la ciutat es converteix en un espai gairebé màgic, una fantasia personal que conviu amb les dificultats reals de la solitud, la barrera lingüística i la necessitat de trobar un lloc propi.

La meva intenció és crear una obra essencialment sensorial. Un film amb poques paraules, on les mirades, els gestos, els silencis, els espais i els cossos expliquin allò que sovint el llenguatge no pot expressar. Una història basada en emocions, en atmosferes i en la capacitat del cinema per posar-nos dins la pell dels personatges.

La pel·lícula transita entre la fantasia i la realitat, entre els somnis d’una nova vida i les contradiccions del món que habitem. Parteix de situacions inspirades en realitats existents, però les transforma a través de la imaginació per parlar de l’amor, la identitat, la migració i la necessitat humana de pertànyer.

L’any 2009 vaig escriure la novel·la amb l’objectiu de registrar la idea i preservar aquesta història. La vaig presentar a diversos premis literaris en català perquè volia contribuir a crear literatura lèsbica original en català ambientada a Barcelona i Catalunya: històries que expliquessin les vides de persones que existeixen, però que sovint no apareixen representades.

Posteriorment vaig començar a treballar en la idea de convertir-la en guió cinematogràfic. L’any 2019 una correctora professional i escriptora va revisar el text, i finalment vaig decidir autopublicar la novel·la a Amazon per poder fer arribar la història al públic.

Des d’aleshores busco vies per portar Sense Paraules al cinema. Més de mil persones han llegit el llibre i moltes han compartit la seva emoció amb la història, destacant que voldrien veure-la convertida en imatges i descobrir-la a través d’una mirada cinematogràfica.

El meu objectiu és dirigir una pel·lícula que conservi aquest esperit: una obra íntima i visual sobre persones que busquen una nova vida, sobre els llenguatges que neixen quan les paraules no són suficients i sobre la bellesa inesperada de trobar algú que ens faci sentir visibles.