Per amor

La identitat de la Carmen, aparentment, és la de cuidadora eterna: ‘la meva felicitat és la dels demés’. Des de ben petita va cuidar el seu pare i del seu germà, després es va encarregar de cuinar, netejar i planxar pel seu marit i el seu fill, i més tard de cuidar les persones que han anat envellint: la mare, els sogres i les germanes del sogre. Avui, amb 92 anys, cuida el seu marit que pateix demència.
Així i tot, la Carmen també ha sabut gaudir dels plaers que la vida li ha posat al davant. L’única etapa en què no tenia càrregues familiars ni laborals, va esprémer fins que va poder les dinàmiques ‘luxoses’ dels viatges en creuers. Així, la seva identitat queda doblada entre la persona que s’encarrega de la comoditat dels altres i la que es proveeix del seu propi plaer.

La carrera de músic del Josep Maria, el seu marit, ha estat possible, com la de tants altres homes, per dones que es preocupaven pel seu benestar. El paral·lelisme d’aquestes dues històries marquen una generació que, d’alguna manera, deixa un cert llegat en la generació que ha vist esclatar les idees feministes i que ha crescut desconstruint aquest model de ‘ser dona’ per construir una identitat més lliure.

Què passa quan la Carmen, amb 92 anys, vol que la cuidi la seva neta? Què ens passa a les dones joves que no volem cuidar?
A ‘Per Amor’ explorem, a través de la relació entre material d’arxiu i imatges rodades en l’actualitat, el diàleg entre dues dones que han construït la seva identitat de formes oposades. Però, segur que són oposades?