Les aigües que esculpeixen el foc

Les aigües que esculpeixen el foc proposa un viatge introspectiu i sensorial en què el cos, en contacte amb el mar, esdevé un espai de transformació. A través d’imatges subaquàtiques i composicions microscòpiques, l’obra construeix un paisatge emocional format per fragments de vidre erosionats per l’aigua, metàfora dels processos de ferida, desgast i possible sanació que travessen els cossos.

El projecte parteix del fenomen del vidre de mar: restes d’objectes de vidre rebutjats que, amb el pas del temps, són polits pel moviment de les onades, la sorra i la sal fins a perdre la seva forma trencada inicial. Allò que era tallant i perillós esdevé suau i arrodonit. El mar actua així com una força metamòrfica capaç de transformar el residu en matèria nova, retornant-lo a la riba convertit en un petit tresor.

Aquest procés natural funciona com a metàfora de la transformació emocional: les experiències que ens trenquen o ens erosionen poden, amb el temps i el contacte amb l’entorn, adquirir noves formes. El cos, com el vidre, es veu afectat per forces externes que el modelen i el reconfiguren.

A partir del vidre de mar recollit a la costa es van construir paisatges en miniatura filmats mitjançant tècniques de microscòpia i registre subaquàtic. Les composicions, inspirades en l’imaginari de les vidrieres, generen espais visuals on llum, textura i color evoquen territoris interns, emocionals i espirituals. L’apropament microscòpic converteix els fragments en geografies abstractes, suggerint com allò íntim esdevé més complex quan s’observa de prop.

El film planteja també un dilema sobre la relació entre residu i paisatge: tot i que el vidre prové d’un gest de deixadesa humana, el mar l’integra i el converteix en part del seu ecosistema. Per això, una part dels fragments utilitzats van ser retornats posteriorment a la platja, tancant un cicle de transformació i retorn.

La peça proposa la platja com un espai liminal on matèria, cos i natura entren en diàleg constant, i on erosió i renaixement formen part d’un mateix procés. El vidre, nascut del foc, és esculpit pel seu element oposat: l’aigua. Aquesta paradoxa dona nom al projecte i articula una reflexió sobre com els processos de pèrdua i desgast poden contenir, alhora, la possibilitat de noves formes de vida i sensibilitat.