Les aigües que esculpeixen el foc

Enmig d’una platja, les imatges segueixen un viatge introspectiu i sensorial. En entrar en contacte amb l’aigua del mar, la pell i el cos es transformen en un portal que revela una fissura interior, manifestada en forma de fragments de vidre trencat.

El film parteix del fenomen del vidre de mar, restes d’objectes de vidre rebutjats que, amb el pas del temps, són polits pel moviment de les onades, la sorra i la sal fins a perdre la seva forma inicial. Allò que era tallant i perillós esdevé suau i arrodonit. El mar actua així com una força metamòrfica capaç de transformar el residu en una nova matèria. Aquest fenomen esdevé una metàfora de la transformació emocional i de com les experiències que ens trenquen o ens erosionen poden, amb el temps, adquirir noves formes. Com el vidre, el cos està subjecte a forces externes que el modelen i el reconfiguren.

La platja esdevé un espai liminal on matèria, cos i natura entren en diàleg, i on l’erosió i el renaixement formen part d’un mateix cicle. El vidre, nascut del foc, és esculpit pel seu element oposat, l’aigua. Aquesta paradoxa dona nom a l’obra i proposa una reflexió sobre el desgast, la sanació, l’espiritualitat i la transformació.