Estimada Natàlia,

Berta llegeix una carta que no recorda haver escrit, està dedicada a un dels seus grans desamors, Natàlia. Atresora la seva primera trobada amb afecte, acabava de deixar-ho amb el seu marit, estava nerviosa per veure-la i no esperava que la seva declaració fos corresposta. Però ara, amb una vida completament diferent, no recordava aquella època en la qual creia morir d’amor.

Es igual quants anys passin, encara no confio en el poder del pas del temps. Enamorar-se és un dels actes més valents que algú pot fer. Ser vulnerable i tirar-te al buit amb l’esperança que t’estimin. I, a vegades, no surt bé. Realment se sent com la fi del món, com presenciar la mortd’un mateix, la desaparició de la persona que eres amb aquesta parella. És veritat que el temps ho cura tot, però també és cert que és igual el temps que passi, el desamor sempre se sent com morir una mica.