Dona suport econòmic al projecte de Dones Visuals

Cada any, el Festival Nacional de Malambo reuneix a Laborde joves que dediquen la seva vida a una dansa tan exigent com efímera en la seva recompensa. La regla és clara: qui guanya, no pot tornar a competir.
La pel·lícula comença seguint el pols d’aquesta competició, però aviat desplaça la mirada cap a tot allò que passa fora de l’escenari: els entrenaments quotidians, l’espera compartida, la convivència i els vincles que es construeixen amb el temps al voltant del malambo.
En aquest temps compartit, lluny del soroll i la dispersió del món contemporani, aquests cossos troben un ordre possible: una identitat, una pertinença, una manera concreta d’estar al món, en un diàleg constant entre la tradició i el present. El film observa com una pràctica viva es transforma en una elecció i en un refugi per a aquells que busquen alguna cosa a la qual lliurar-se de veritat.
Aquesta pel·lícula neix del desig d’observar què passa quan una tradició deixa de ser només herència i es converteix en una elecció. El malambo, amb la seva exigència extrema i la seva regla definitiva —qui guanya no pot tornar a competir—, estableix una relació singular entre cos, temps i sentit. Més que una dansa, és una forma d’entrega.
M’interessa especialment què porta aquests joves a comprometre’s d’una manera tan absoluta amb una pràctica que exigeix tant i promet tan poc en termes de recompensa. En aquest gest radical hi reconec una pregunta més àmplia: com es construeix avui una identitat, una pertinença, un lloc propi al món.
Des d’una mirada observacional, la pel·lícula es desplaça cap als marges de la competició per acompanyar els processos quotidians: els entrenaments, l’espera, la convivència, el cansament i els silencis. No busco explicar ni interpretar, sinó romandre a prop, deixant que els cossos, els gestos i el temps revelin la dimensió humana d’aquesta pràctica.
Confio en un cinema que observa i escolta. En la repetició, en el desgast, en l’atenció a allò mínim. A través del malambo, la pel·lícula proposa una experiència sensorial que permet acostar-se a allò que no sempre es pot dir amb paraules: la necessitat d’entregar-se a alguna cosa, de pertànyer i de trobar sentit.
