Històries de no-ficció (Bea Saiáns, 2019)

Les nostres vides com a denúncia. Històries de no-ficció és un projecte de creació audiovisual feminista, basat en el cinema comunitari, a través del qual es busca donar visibilitat al procés de recuperació després de patir violència sexual.
Sorgeix de la necessitat de transformar el cinema en una eina de denúncia i apoderament per treure de l’oblit les històries silenciades de les dones que hi participen.
Entre els mesos de maig i juny de 2017 es van organitzar set tallers on vam compartir coneixements, relats i eines narratives per a construir els curts de les set dones que, finalment, van decidir ser part del projecte.
A la primera sessió cada participant va rebre una handycam perquè pogués documentar moments i aspectes rellevants de la seva vida quotidiana, per a la història que volia explicar amb la seva peça.
Durant els tallers es van tractar diferents temàtiques relacionades amb la producció audiovisual, desde la més tècnica (funcionament de les càmeres, llenguatge cinematogràfic, captació de so, etc.)
a la més creativa (visionat de pel·lícules i del seu propi material, treball en parella sobre el guió per a transformar-lo en imatges, sessions individuals de tutoria amb les persones de l’equip…)
Com a resultat de la residència artística s’han produït 5 curtmetratges. Les temàtiques abordades per les directores són molt diverses, i totes elles parlen sobre com va ser el procés de recuperació i quines eines van trobar més útils per transformar el trauma:
S. ens presenta diferents persones que considera un punt de suport en la seva vida;
F. explica com va trobar una forma de cuidar-se a partir de la cuina i com la possibilitat de capturar al seu agressor amb la càmera l’apodera;
L.recorda la seva infància tempestuosa filmant a la seva néta, i com l’ajuda passar temps amb ella;
Al. parla de com va recuperar la relació amb el seu cos i es va apoderar a partir de la dansa, i com poder parlar del que va patir en un altre idioma, l’ajuda a distanciar-se i a veure-ho amb perspectiva;
An. realitza un manifest on s’alternen imatges del carrer i d’arxiu, per a denunciar com allò políticament correcte sosté les violacions i culpabilitza a les dones;
A. es centra en què li aporta el seu grup de música tradicional de Xile i en la figura del seu pare, a qui es dirigeix el curt.